Gràcia es rebel·la, segona part: 'Tourist go home'
Cada vegada hi ha més campanyes, plataformes associatives i col·lectius que critiquen el turisme de masses i la gentrificació
L'elevada afluència de turistes ha provocat que es vulgui cobrar entrada per accedir al Parc Güell
Xavi Serrano
17/10/2014
Algunes parlen de microracismes, altres de lluita de classes... però, el que queda clar és que el malestar del veïnat de Gràcia, la Salut i Vallcarca es manifesta cada vegada amb més força davant la creixent massificació turística que pateixen els barris del districte. La multiplicació de hostels –albergs–, la bombolla dels lloguers que han generat els pisos turístics i l'obertura de desenes d'establiments dedicats a les visitants esporàdiques –amb un perfil de consum propi i més poder adquisitiu– no agraden a les gracienques i vallcarquines. Per no parlar del tancament del Park Güell o de la saturació de les línies de bus i metro que hi passen a prop. De campanyes, plataformes associatives i col·lectius creats ad hoc fins a pintades, adhesius i comptes humorístics del Twitter: el descontentament es fa palès i sembla que es focalitza, cada dia més, en el rol de la turista i, sobretot, en la indústria que l'alimenta.
El de Gràcia no és un problema aïllat. A la Barceloneta o el Poble-sec, la panoràmica és gairebé calcada. “Ens trobem amb barris que expulsen la població i el comerç de proximitat”, afirmava Àngels Tomàs, de laplataforma Gràcia cap on vas?, que el dimarts 7 es va manifestar a les portes de la seu del districte. Simultàniament, la plaça de la Vila okupada per l'Acampada #SomCasal: el d'aquella tarda no va ser un ple corrent.
Tendes de campanya, canalla que dibuixa amb guixos a terra, més d'un centenar de persones davant l'edifici consistorial. Pancartes de tots colors. Alguns polítics xafardegen per la plaça abans d'entrar a la Casa Blava. Els urbans s'ho miren, des del llindar del portal: la convocatòria té un caire pacífic. Gràcia cap on vas?, interroga una gran pancarta. Àngels Tomàs deixa de subjectar-la per explicar-nos-ho una mica: “Avui, venim al ple perquè un grup polític municipal ens ha concedit la paraula per poder demanar la llista de pisos turístics i exigir una intervenció que eviti que construeixin un nou hostel de 200 places al carrer Sèneca”.
Gràcia, cap on vas?
“Volem un procés participatiu per treballar un nou pla d'usos entre el veïnat i l'Ajuntament”, afirma Tomàs. El pla és una normativa municipal, instaurada per primera vegada el 2005, que regula àmbits com l'obertura de locals d'hoteleria –horaris, terrasses. “Però ara ens trobem amb noves problemàtiques que llavors no es preveien, com el tema del turisme”, explica Tomàs. La plataforma assegura que ha aconseguit la paralització de la concessió de noves llicències d'albergs. La via institucional, però, no és pas l'única que canalitza el malestar. “Som conscients que no podem canviar el barri només des del districte. Des d'allà, no ho podrem resoldre, però potser sí que hi podem incidir”, reconeix Àngels Tomàs. De la colla de joves de #SomCasal, s'eleva una consigna de ràbia: “Gràcia no està en venda! Gràcia es defensa!”.
“Volem un procés participatiu per treballar un nou pla d'usos entre el veïnat i l'Ajuntament”, afirma Tomàs.
Gentrificació: un exemple de manual
El concepte de gentrificació (Ruth Glass, 1964) fa referència a un procés mitjançant el qual el veïnat d'un barri popular és expulsat per l'arribada massiva de població d'alt poder adquisitiu, que converteix l'indret en un espai fet a mida per a les pròpies necessitats. Com denuncia un reportatge de La Metxa –publicació social del barri–, els darrers dos albergs construïts a Gràcia, Generator i BCN sport, sumen 1.100 llits i, el 2013, hi havia 800 pisos turístics amb llicència –i molts més sense. “Hem vist com desapareixien ràpidament els antics tallers i els oficis artesans, que han estat substituïts per espais de coworking, galeries d'art, bars, botigues de roba vintage...”, constata el periòdic, adversari del “producte turístic Gràcia-Village”.
El comerç local es reconverteix per al consum d'elits, foranes i autòctones. Els souvenirs de flamenques i trencadís conviuen amb els comerços a la moda –micropastisseria, etnogastronomies...– amb què les famoses hipsters, que han convertit Gràcia en la seva Meca, volen distingir-se a través d'un consumisme excloent. Tot el model reposa a les espatlles d'una força laboral “precària i explotada”, constituïda, sobretot, pel jovent natiu i les treballadores migrants. Ni les necessitats ni, especialment, el poder adquisitiu de les veïnes no es corresponen amb el perfil dels nous locals comercials. “Les pensions cada cop són més baixes i els preus pugen: les pensionistes, sobretot les dones, no hi arribem”, explica Isa Garnika, de la Marea Pensionista de Gràcia. Fonts del mateix districte reconeixen que els lloguers “han pujat molt”, fet que ja ha provocat que moltes gracienques de tota la vida hagin hagut de mudar-se a altres barris.
Tot el model reposa a les espatlles d'una força laboral “precària i explotada”, constituïda, sobretot, pel jovent natiu i les treballadores migrants
“Si bé de dos anys ençà hi ha hagut un creixement desenfrenat del nombre d’establiments turístics, ja en fa més que, a la vila de Gràcia, s’hi cova un model de barri que respon als cànons de la Marca Barcelona, orientada a oferir un entreteniment fet per al gust i benefici d’uns pocs privilegiats”, expressa Clara Pons, educadora social a l'atur i membre dels moviments populars locals. “Molta gent ve a Gràcia a la recerca d’una vida de barri autèntica, mentre que les classes populars i el teixit associatiu hem hagut de pagar el preu de ser el decorat de l’espectacle de guiris, hipsters i burgesets. Hem hagut de marxar a viure a una altra banda a causa de l'increment dels preus de l'habitatge; desapareixen comerços i serveis de proximitat mentre el nombre deboutiques, bars moderns i hostels es dispara; es limita l'ús de l'espai públic, augmenta la presència policial...”.
L'espai públic, privatitzat
“Ens roben l'espai públic! Ens el roben perquè es gasten 600.000 euros per encerclar amb tanques el Park Güell. Ens han tancat Montjuïc, l'Hospital de Sant Pau, els búnquers del Carmel... ara amenacen la Creueta del Coll. El laberint d'Horta és de pagament!”. Rodrigo Arroyo,de la Plataforma Defensem Park Güell, no és gaire afí a les polítiques de l'Ajuntament i està realment enfadat. Li preguntem pel turisme: “Turisme... El turisme porta problemes. Si en ve més, encara tancaran més espais i hi cobraran entrades més cares”.
“Diuen que el turisme porta diners”, recorda Arroyo. “Bé, on són? A qui van a parar? Amb les taxes turístiques que ja s'han implantat, es recapten entre 80 i 100 milions d'euros anuals. N'han destinat cinc al Circuit de Montmeló, un a Ryanair... on són els altres?”. “Aquí, veig una gran trama al voltant de l'empresa B:SM (Barcelona Serveis Municipals), tapadora que serveix per privatitzar competències municipals. Per exemple, abans, de la vigilància del Park Güell, se n'ocupava la Urbana i el cuidava Parcs i Jardins. Ara, ho fan empreses privades, que han contractat joves amb armilles blaves que cobren 4,70 euros l'hora, potser fins i tot menys”, comenta l'activista.
“Ajuntalladres”
Per Rodrigo Arroyo, l'Ajuntament és el principal responsable de les problemàtiques del barri: “Els polítics volen turisme perquè se'n beneficien: tots els diners van a empreses privades. Ja poden fer veure que es barallen, però, quan hi ha botí, es posen d'acord ben ràpid per repartir-se'l. I això porta més turisme (…) A sobre, s'atreveixen a parlar de conservació: amb el tancament del Park Güell, van desaparèixer setze esferes de pedra de les 150 que formen el rosari de Gaudí, trencades o perdudes. En canvi, la Urbana t'acusa d'incívic i et multa per dinar un entrepà i una cervesa a la plaça si ho fas fora de les terrasses”.
“Ens roben els espais públics indiscriminadament. I són nostres, els hem pagat”, conclou Arroyo, que destaca el paper que ha tingut el documental Bye Bye Barcelona a l'hora de mobilitzar la ciutadania. “Senzillament, ho explica tot. Han vingut a entrevistar-me d'Irlanda, Itàlia i el Brasil, on pateixen problemes similars. Aquí no volem cap Venècia, on l'alcalde ja ha entrat a presó. I el que es mou a l'Ajuntament apunta a un nou cas Millet”. “La manera d'acabar amb el problema del turisme? Molt senzilla. No cal vetar l'entrada a ningú. Simplement, deixar de fer propaganda”.
El ple del districte s'acaba a les deu de la nit. La regidora Maite Fandos (CiU) i el seu equip de govern se'n van cap a casa entre escridassades, xiulets i apel·latius de “xoriços”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario